Aquest matí el vent m’ha dut una ploma,
petita, blanca, impol·luta, suau
com la carícia més desitjada.
Després he trobat dues plomes més,
petites, blanques, impol·lutes, suaus.
Més enllà he trobat altres cinc a terra
i un remolí d’aire me n’ha apropat unes quinze més.
I així han anat arribant desenes,
centenars, potser milers de plomes,
petites, blanques, impol·lutes, suaus.
He quedat sepultada.
Em costa respirar amb plomes al nas i a la boca.
Per això, busco bufadors de plomes.
No dono a l’abast per desfer-me’n.
M’he quedat, per excés, sense alè.
Abril 2016
Veu, ploma i gest 