Mentre un nou projecte de teatre es va configurant, altres sessions de contes em ronden pel cap i em submergeixo en la preparació del cicle d’estiu d’adults de l’Olokuti, la primavera em regala espais i un públic fantàstic com el de l’Astrolabi, el passat 21 d’abril.
La lluna plena va “planar” sobre els presents i, jo, me’n vaig aprofitar…
Ni rosa ni llibre.
Ni Sant Jordi ni el drac.
Així han anat les coses.
Sant Jordi no ha parat de remugar en tot aquest temps. No em perdona el tema del drac… sempre amenaçant en abandonar-me si no el deixo definitivament. Ja fa dos anys que dura i no pot ser, em diu… i té raó. Però em costa tant…
El que no sap Sant Jordi és que el drac ha decidit explorar rumbs llunyans i que marxa. I ho fa acompanyat! No m’ho puc creure… i el pitjor és que ho fa amb un cavaller! No m’ha volgut dir qui és, però he vist la seva cuirassa. És de colors. De tots els colors. Em resulta estrany, vés.
Diu que marxi amb ells. Però això no ho veig gens clar.
A més, em fa basarda per Sant Jordi. Sense reina i sense drac. Què serà d’ell? Només li quedarà la cuirassa, no se l’ha acabat de treure mai. O si. De fet, ara que hi penso… fa setmanes que va sense i tampoc no rondina tant.
No sé què pensar.
Ja no és res com abans, l’status quo m’ha canviat del tot i jo…
Com cada any, remenaré entre llibres.
Sempre em fa consol. I de vegades trobo la resposta que em cal. O no.
Algun suggeriment?
Per saber com va anar tot…
https://cristinaserrat.wordpress.com/2014/04/23/sant-jordi-el-drac-i-jo/
https://cristinaserrat.wordpress.com/2013/04/23/sant-jordi-sense-rosa/
Yo no sé ganar batallas,
no recuerdo haber derrotado jamás a nadie.
Yo no sé medir mis fuerzas,
si he de medirlas contra otro/a, se aflojan.
Yo no sé armarme,
ni el valor siquiera, en mí, se arma.
Yo no sé luchar contra viento y marea,
ambos, compinchados, suelen tragarme.
Yo no sé escalar montañas,
a lo sumo, encuentro senderos.
Yo no sé ir al combate,
me agota tener la espada en alto.
Yo no sé cavar trincheras,
enseguida se llenan de barro y lodo.
Yo no sé morir con las botas puestas,
más bien camino descalza.
No comprendo la gloria del vencedor,
empatizo siempre con el que ha perdido.
Yo no sé crear alianzas en contra,
per sé, las alianzas están concebidas para unir a todos.
Yo no sé asimilar el amor con el puño,
sólo amo la mano abierta que caricia.
Yo no sé decir no siempre,
mis labios han descubierto el poder del sí.
Y sí.
Yo sí se ganar en la alegría,
medir mis risas con otros,
amar y amarme con valor,
volar con el viento y nadar en la marea,
admirar las vistas desde la cima de las montañas.
He aprendido a fundir mis espadas
y a cavar hoyuelos en la tierra para ofrendar tesoros.
Quiero morir sin peso en los pies, en la gloria de la calma,
con las manos enlazadas con quien me vele en ese último suspiro,
agradeciendo la caricia y el amor de aquellos seres, tan humanos,
cuyos labios también se sorprendieron pronunciando sí.
Abril 2016
Veu, ploma i gest 